Video

Transcripció

Violència

i guerra.

La dement brutalitat de l’ISIS continua,

els russos envaeixen Ucraïna,

i els palestins i israelians

continuen lluitant.

Et deprimeix això?

Doncs

no cal.

Perquè si mires les xifres

sembla que la guerra

estigui passant de moda,

mentre que la població mundial

és al seu punt màxim.

Sembla que vivim

en el període més pacífic

de la història de la humanitat.

Com és possible?

(música)

Al setembre de 2014,

hi havia 4 conflictes en curs

a tot el món que havien causat, al menys,

10.000 víctimes mortals des del gener de 2013.

9 conflictes que van causar la mort

més de 1.000 persones

i 13 que n’havien mort

més de 100 des del gener de 2013.

No ben bé pacífic,

però tingueu això en compte:

de tots els conflictes en marxa

cap d’ells és una guerra activa entre països.

Tots són, o bé guerres civils,

o bé conflictes locals.

Tot i que les guerres civils són terribles

i causen un gran patiment,

el seu impacte sol ser molt menor

que el d’una guerra entre nacions o imperis.

Quan dos països entren en guerra,

poden mobilitzar moltes més forces,

tenir accés a tots els recursos

i logística d’un estat, i

gairebé tota la població.

Com hem passat de les

guerres entre estats-nació

a les guerres civils?

Té molt a veure amb

el colonialisme i la guerra freda.

Quan va acabar la guerra freda, també es va esvair

una font principal de conflictes armats.

Però la ruptura de les

dictadures comunistes

va treure a la llum tensions noves o velles

i va portar nous conflictes

en els estats ara alliberats

la qual cosa va resultar sovint en guerres civils.

De manera molt més important,

el 1945,

gairebé tota l’Àfrica, gran part d’Àsia,

i parts d’Amèrica Llatina

estaven sota domini colonial.

El 1990,

només unes poques illes eren independents.

Però guaita.

No es podria discutir que allò que les companyies

multinacionals d’avui en dia

fan al tercer món

és tan dolent com el colonialisme?

Mirem el Congo.

El va establir com a colònia al 1885

el rei de Bèlgica.

Una regió 80 vegades més grossa que Bèlgica.

La violència que es va cometre contra

els congolesos nadius

i l’implacable sistema

d’explotació econòmica

havien mort prop de la meitat de la població

al 1908.

Prop de 10 milions de congolesos van ser executats

o van morir de fam.

Milions van sofrir mutilacions o traumes.

L’explotació econòmica del Congo

va seguir essent la prioritat principal

i l’esclavitud no va cessar mai

del tot fins a la fi del domini belga

el 1960.

No en fa massa temps, d’això.

O sigui que no.

El colonialisme va ser molt pitjor que

el capitalisme salvatge d’avui en dia

i va acabar fa només dues generacions.

La majoria dels conflictes

en vigor actualment

ho són a regions que fa 60 anys

estaven sota dominació estrangera.

Però les coses estan millorant.

Fins al 1989,

la victòria d’un bàndol a una guerra civil

era habitual,

mentre que ara les victòries són molt més infreqüents.

Alhora,

els finals negociats han passat del 10%

fins a gairebé el 40%.

I què passa a la resta del món?

Com és que els estats nacionals

han deixat d’atacar-se?

Hi ha 4 raons principals:

Primera.

La democratització.

El pas gradual

de l’autocràcia a la democràcia.

Les democràcies gairebé mai lluiten entre elles.

De totes les guerres entre estats

que hi ha hagut des del 1900, només una minoria

ho han estat entre democràcies.

Segona.

La globalització.

La guerra no és tan eficaç per aconseguir

objectius econòmics com ho era abans.

Avui en dia és gairebé més barat

comprar recursos al mercat global

que obtenir-los per la força.

La gent d’altres països

ens és més valuosa viva que morta.

I això, en general, és una idea prou nova.

Tercera.

La guerra és una cosa del segle XX.

Fins a la 1a Guerra Mundial, la guerra era

una part inevitable de l’experiència humana

i una eina valuosa que es podia emprar

per aconseguir objectius quan la diplomàcia

topava amb una paret.

Avui, tenim regles que declaren actes

d’agressió il·legal i estipulen que

l’ús de la força militar només està justificat

per l’auto-defensa o amb l’autoritat del

Consell de Seguretat de l’ONU.

Aquestes regles encara es trenquen, però avui en dia

és més difícil fer-ho sense provocar

oposició i rebuig.

A més, tenim un tribunal internacional

per als crims de guerra a La Haia.

I això és una innovació molt recent.

Quarta.

Les fronters són gairebé fixes.

Després de la 2ona Guerra Mundial,

les guerres territorials van aturar-se

quan la majoria de països es va comprometre a acceptar

les fronteres internacionals

i respectar l’autonomia de les altres nacions.

Però tot això només és una anomalia,

o estem en camí cap a una pau perdurable?

La veritat és

que encara no ho sabem.

Necessitem una mostra prou grossa per descartar

la mitjana històrica, que és d’una

o dues guerres grosses cada segle.

No ha passat prou temps des de

la 2ona Guerra Mundial com per descartar la possibilitat

de que la guerra no se n’hagi anat.

Si no tenim cap guerra grossa

en els propers 75 anys,

podem estar bastant segurs

que la humanitat està canviant.

Així que ja ho veus: potser la guerra s’ha acabat.

Sí que hi ha conflictes terribles

en actiu a molts llocs, però en general

les coses estan millorant.

I les podem millorar encara més

si defensem la pau i la democràcia.

[Subtítols: Rafa Ribas]