Video

Transcripció

El sistema bancari internacional és un enigma.

Hi ha més de 30.000 bancs diferents a tot el món

i tenen una quantitat increïble d’actius.

Només els deu bancs més grans arriben a uns 25 bilions de dòlars.

Avui, la banca pot semblar molt complexa,

però originalment la idea era fer la vida més fàcil.

Al segle XI, Itàlia era el centre del comerç europeu.

S’hi ajuntaven mercaders d’arreu del continent per bescanviar els seus productes.

Però hi havia un problema:

massa monedes en circulació.

A Pisa, els mercaders havien d’utilitzar set tipus de monedes diferents

i constantment havien de canviar diners.

Aquest negoci de canvi, que sovint tenia lloc a fora, als bancs dels carrers,

és d’on ve la paraula “banc”.

De la paraula italiana “banco”.

Els perills de viatjar, els diners falsos, i la dificultat d’obtenir un préstec

va fer pensar la gent.

Era hora d’un nou model de negoci.

Els prestadors van començar a donar crèdit als homes de negocis,

mentre els mercaders de Gènova van crear pagaments sense efectiu.

Es van establir xarxes de bancs per tota Europa que donaven crèdit,

fins i tot a l’església o als reis europeus.

I què passa avui?

En poques paraules, els bancs fan un negoci de gestió de riscs.

Aquesta és una versió simplificada de com funciona.

La gent guarda els seus diners als bancs i reben una petita quantitat d’interès.

El banc pren aquests diners i els presta a tipus d’interès molt més alts.

És un risc calculat, perquè alguns clients faran fallida al seu crèdit.

Aquest procés és essencial per al nostre sistema econòmic

perquè dóna recursos a la gent per comprar coses com ara cases,

o perquè la indústria pugui ampliar el seu negoci i créixer.

Així que els bancs prenen els fons que els estalviadors no fan servir

i els converteixen en fons que la societat pot utilitzar per fer coses.

Altres fonts d’ingresos per als bancs inclouen

acceptar dipòsits d’estalvi, el negoci de les targetes de crèdit, comprar i vendre moneda,

serveis de custòdia, i serveis de gestió d’efectiu.

El principal problema dels bancs avui en dia és

que molts d’ells han abandonat el seu paper tradicional com a

proveïdors de productes financers de llarg termini, en favor de guanys a curt termini

que tenen un risc molt més elevat.

Durant l’expansió financera, la majoria dels grans bancs van crear construccions

financeres que eren gairebé incomprensibles i

van fer els seus propis negocis intentant fer diners ràpids

i fer que els seus executius i brókers guanyéssin milions en bonus.

Això no era més que apostar

i va fer mal a societats i economies senceres.

Com ara el 2008,

quan els bancs com Lehman Brothers donaven crèdit a bàsicament tothom que

volia comprar una casa,

i així van posar el banc en una posició de risc extremadament elevat.

Això va portar la caiguda del mercat immobiliari als Estats Units i parts d’Europa,

i va fer que els preus de la borsa es desploméssin,

la qual cosa va portar a una crisi bancària global

i una de les crisis financeres més grans de la història.

Bilions de dòlars es van evaporar com si res.

Milions de persones van perdre la seva feina i molts diners.

La majoria dels grans bancs mundials van haver de pagar milers de milions en multes

i els banquers es van convertir en una de les professions menys respectades.

El govern dels Estats Units i la Unió Europea van haver de reunir enormes

paquets de rescat per comprar els actius dolents i impedir que els bancs fessin fallida.

Es van imposar noves reglamentacions per controlar el negoci bancari.

Es va obligar a crear fons d’emergència bancària

per absorbir els impactes en cas d’una nova crisi financera.

Però el lobby de la banca va aconseguir bloquejar altres noves lleis severes.

Avui, altres models d’obtenir finançament estan creixent ràpidament,

com els nous bancs d’inversió, que cobren una tarifa anual i no tenen comissió de vendes,

i així tenen motiu per actuar en el millor interés dels seus clients.

O les societats de crèdit: cooperatives que es van establir el segle XIX

per esquivar els usurers.

En poques paraules, ofereixen els mateixos serveis financers que els bancs,

però el seu objectiu és en compartir valor, i no maximitzar els beneficis.

Segons elles, el seu objectiu és ajudar els seus membres a crear oportunitats, com ara obrir petites empreses,

ampliar granges, o construir cases familiars, a la vegada que inverteixen en la comunitat.

Les controlen els seus propis membres, que també eligeixen els seus directius democràticament.

Arreu del mon, les societats de crèdit varien molt,

des d’un grapat de membres

fins a organitzacions que valen milers de milions de dòlars

i tenen centenars de milers de membres.

La concentració en els beneficis dels seus membres

té un impacte sobre el risc que les societats de crèdit estan disposades a assumir.

La qual cosa explica perquè les societats de crèdit, tot i que també afectades,

van sobreviure a la darrera crisi financera molt millor que la banca tradicional.

I no oblidem l’explosió del finançament compartit aquests darrers anys.

A més de fer possibles videojocs increïbles,

han sorgit plataformes que permeten obtenir préstecs de grans grups de petits inversors,

evitant la mediació del banc.

Però també funciona per a la indústria.

Moltes noves companyies de tecnologia van començar a Kickstarter o Indiegogo.

L’individu que finança obté la satisfacció de formar part d’un tot més gran,

i pot invertir en idees en les que creu.

A la vegada, el risc s’escampa tant

que si el projecte falla, els danys són limitats.

I per acabar, però també molt importants: els micro crèdits.

Molts préstecs molt petits

sovint entregats a països en vies de desenvolupament, que ajuden a la gent a sortir de la pobresa;

persones que abans eren incapaços d’obtenir accés

als diners que els calien per començar una empresa

perquè aparentment no valien la pena.

Avui en dia, la concessió de micro crèdits s’ha convertit en un negoci bilionari.

Així que potser la banca no t’interessi,

però el paper de la banca de proveir de fons a les persones i les empreses

és crucial per a la nostra societat, i s’ha de fer.

Qui ho farà, i com es farà en un futur,

ho hem de decidir nosaltres.

[Subtítols: Rafa Ribas]